RELAT: "La Incultura". Joan Andreu Mestres- Bernet.

A José Mª Gómez Cañada

“LA INCULTURA”

La meva germana ha tingut el detall de regalar-me un llibre per Nadal.

No sempre ho fa, malgrat que li dic i fins i tot la pressiono. Generalment toca corbata, les corbates m’encanten, però no és el mateix que un llibre i al cap i la fi, corbates ja tinc les necessàries, totes s’assemblen i no pots anar més lluny que les de topos o les de ratlles, exceptuant que siguis un extremista o un nord-americà i no és el meu cas. El llibre en qüestió és “Notas de prensa, 1980-1984” de Gabriel García Márquez, i amb calma i un parell de nits es llegeix. En “Gabo” és un escriptor meravellós i per damunt de tot un home amb la suficient genialitat per parlar-te de la catedral de Barcelona de l’últim carrer perdut de Bangkok. Entre els articles, n’hi ha un que molt be ve al pel aquí.

“Quin és darrer llibre que ha llegit?” L’autor confessa que només rellegeix o que només cap. Tot el important ja ha estat llegit. Res és el que era. I penso que és veritat. Ara mateix, quan jo tenia catorze anys i no em fa vergonya dir-ho, l’únic llibre de l’Espriu que tenia a casa, era un parell de fulles dins de “Catalans Universals” regal de “La Caixa”. Hi havia uns pocs versos:

No estimo res més

Excepte l’ombra viatgera d’un núvol

I el lent record dels dies

Que són passats per sempre.

Ara tinc l’obra sencera, però no li trobo tant de gust. El mateix em succeeix amb Kafka o Hesse o Camus o Cela o Màrius Torres o un dels llibres que més em va il·lusionar en el seu moment, l’antologia de poesia catalana de Joan Triadú a la biblioteca Selecta. Des de Melville a Borges, des de Wilde a Moravia, des de Calderón a Mario Vargas Llosa, sense oblidar “Els dotze cèsars” de Suetoni o les biografies de Livingstone, Napoleó, Mao Tse Tung, o llibres de cites com “Charlas de Café” de Ramón y Cajal, o “Aforismes” de De Vinci o per últim “Els pensaments” de Pascal. Les meves prestatgeries són cada cop més plenes i a les hores més buides. Un altre llibre i un altre, i els vas col·locant, talment com si és tractés de posar diners a un banc. Cinc milions més! Doncs apa, que bé. Però resulta que el que et fa més gràcia és el primer duro, la primera pesseta, en definitiva el primer llibre. I un acaba enyorant la incultura quan era incultura al cent per cent. I a l’ofici d’escriptor és idèntic. Tenir la glòria de jove (jo sóc poeta) pot ser tan “fotut” com no aconseguir-la mai. I ves per on, que m’apeteix ser desconegut (repeteixo que no sempre) i créixer poc a poc. No fa massa he descobert uns increïbles poemes coreans, a editorial Adonais, i a un poeta d’aquells admirables, I song Bu. Juntament amb els articles de Vilallonga a “La Vanguardia” són d’aquelles coses que em plau llegir, selves verges i hermoses. Sembla que encara hi ha la esperança de trobar lectures prou bones. Però per si de cas (la culpa és meva i ho reconec), altre cop li diré a la meva germana que vull corbata i de seda.

JOAN-ANDREU MESTRES BERNET