dilluns, 25 d’abril del 2016

AMB VEU I NOM DE DONA: "La mare". Lola Nortes.


LA MARE

Va néixer 13 setembre del any 1920 al barri vell (ribera) a Barcelona. Va anar a l’escola a Pere Vila, una de les mes catalanes i actives, amb aquells anys ja feien ensenyança activa, va anar fins que va començar la guerra.
Enseguida, va tindre que posar-se a treballar a fer uniformes per els soldats al local que havia al carrer Casanovas cantonada Florida blanca al PRICE, tan joveneta.... Anava caminant a treballar i quan era fosc portava un fanalet ja que aquells tems havia poca llum pels carrers de Barcelona. Sovint es tenia que amagar quan queien les bombes.
Després es va posar a treballar al acabar la guerra de aprenenta de modista.
Es va casar als 22 anys . Quant jo en tenia dos, va néixer la meva germana Anna i la meva mare es va trobar en dos filles i l’avia a les que tenia que cuidar, alimentar, vestir i donar-nos el que feia falta, entendreu que el meu pare ens va abandonar tot i que la meva germana encara no havia nascut.
Era modista, molt bona modista, gracies això vam poder tirant endavant. Anava per les cases a cosir, eren cases de molta categoria i per tant vivien als barris alts de Barcelona, cosa que moltes vegades se obligava anar a peu per estalviar-se el diners del transport. Per les nits cosia a casa fins les tantes de la matinada per poder guanyar una mica mes. Vivíem al que ara diríem un àtic, però en realitat era el terrat de la finca, teníem una finestra molt gran i la meva mare per no gastar llum, o carburo no recordo el que era en aquell moment es posava a cosir a la vora de la finestra fins que es feia fosc, això ho feia els dissabtes, diumenges i dies festius, per descomptat la vista de la mare es va fastigiat molt.
Així nosaltres dos anaven a col·legi i la meva avia s’encarregava de portar-nos, de la compra, de la casa, de fer el dinar ect. Fins que la pobreta es va quedar cega cosa que a partir de aquell moment va se la meva mare la que se encarregava de tot i tot vull dir, la compra, las neteges i cuidar-nos, i quant arriba REIS, ens feia el vestits de les nines(els guardo com un gran record ja que els tenia que fer quant nosaltres ja dormien tot i el cansament que tenia.
¿Os podeu imaginar una dona jove, jove amb cabells blancs de tant treballar per poder tirar endavant a tres persones? Per descomptat no va tindre joventut, nomes estava pendent de nosaltres, i des nostres estudis, ens preguntava i ajudava amb el que podia, tot això quan arribava a la nit.
Era molt seria amb un fort caràcter quant el tenia que treure i a la vegada molt comprensiva amb nosaltres ens tenia molta confiança i ens deixava fer coses que els altres pares no consentia i es, que amb la confiança que ens tenia no li vam fallar mai.
Sempre anàvem molt arregladetes, com ja e dit abans, com que treballava amb gent rica li domaven roba i ens la arreglava a la nostra mida i al col·legi les mestres sempre li deien que anaven molt ben vestides i molt responsables . La mare es hi agraïa cossin-les alguna cosa (sense cobrar es clar). Ella en canvi si li donaven unes sabates grans... es posava una plantilla, si les sabates eren petites. es posava esparadrap per les ampolles que li sortien. Mai en va faltar res, anaven escassos ja que per exemple, ens deia, teniu una fruita per dinar i una per sopar si les mengeu de cop no en tindreu mes.
No puc expressar amb aquest escrit tot el que va fer per nosaltres LA MEVA MARE.

AMB VEU I NOM DE DONA: "Vivencias de una gran mujer anónima: Lucía". Marisa Oribe.


MUJERES ANÓNIMAS


Hago referencia a una de ellas : Su infancia después de la guerra del 1936 con su madre muerta por desconciertos e incompresiones, luchas internas externas; quedan huérfanos de madre; ella con 4 años, otra con 3 meses y otro con 5 años. Su padre sin muchos escrúpulos ni responsabilidades, opta por casarse al poco tiempo con otra persona que desprecia a los anteriores hijos de él; y les distribuye en orfanatos,a trabajar siendo niños con familias diferentes ¡ Su supervivencia en la posgerra era todo un reto! Su padre, tuvo tres hijos más con su nueva mujer y los demás dejaron de existir para ellos.

LUCIA de la que voy a explicar algo de su biografía; una gran luchadora nata, como casi todas de su época; trabajo como criada haciendo faenas duras de todo tipo y sin escrúpolos y agradeciendo poder comer cada día, aprender a escribir y algo de cuentas.Así fueron pasando los años; se casó por intereses marcados por los que la rodeaban, tuvo pronto 6 hijos muy en contra de ella y su economia ¡ Pero los hombres, la mayoria eran machistas y sus ordenes eran leyes !
Así, pasaron los años la família salió adelante con sus penurias y vivencias más agradables , recuerdos entrañables de personas que se cruzaron y dejaron bonitos y positivos recuerdos.
Nosotros, a pesar que hace tres años que se fué; nos dejó esa gran herencia de la lucha constante de no mirar hacía atrás y respetar a todas personas y a la vida ¡Que son únicas; y ella se fué felíz posque hizo lo mejor que sabía y pudo cumplir su misión!
¡ MUCHOS BESOS, ALLA DONDE ESTÉS ¡


Las vivencias, de esta amplia y resumida biografía se desarrollan en un pueblecito muy bonito por sus grandes valles verdes y rio cristalino rodeado de
laderas de montañas. Llamado Rio de Losa, norte Burgos lindando con Bilbao.
La otra étapa; el nacimiento de algunos de sus hijos se desarrolla en Baracaldo;un pueblo muy industrial conocido por Altos hornos, siderúrgica muy importantes en aquella época que daban trabajo a miles de personas emigrantes de todos sitios de España.

AMB VEU DE DONA: "Mi abuela: Emilia Solar". Mati.




Mi ABUELA


EMILIA SOLAR


Mujer excepcional :

Trabajadora incansable para sacar a su familia adelante, pasaron la guerra con sus 

miserias ,trabajando por una miseria que ella sabia convertirlo en comida. Una abuela que 

siempre estaba para todos , no faltaba la gallina cuando nacieron los nietos ,era una 

persona bondadosa querida por todos pues siempre tenia una sonrisa en la cara.

AMB VEU DE DONA: "Una mujer excepcional. Ignacia Hernández Gómez". Lourdes.


UNA MUJER EXCEPCIONAL

IGNACIA HERNANDEZ GOMEZ



Esta mujer excepcional nació en Matapozuleos el 2 de Febrero de 1908.
Una niña que no pudo ir a la escuela por cuidar de la familia y sus hermanos .
 
Con tan solo 16 años se vino a Barcelona a servir.
Al estallar la guerra civil en 1936 , casada y con una niña de 5 añitos tuvo que afrontar la incorporación de su marido en la filas republicanas . Unos meses después, recibe la noticia de su fallecimiento.
 
Con 28 años, viuda sin apoyo, sustento y una hija , qué opciones le quedaba …. trabajar sin descanso .
 
En plena posguerra con falta de todo tipo de necesidades , cartillas de razonamiento , sin vivienda y demás carencias. 
 
Al no saber leer ni escribir solo le quedo la alternativa de entrar a servir en casa de señores de la burguesía catalana.
 
Qué hacer con una niña de 5 añitos…. , interna en un colegio de monjas lo que supuso una rotura de lazos familiares que la niña no siempre entendió . Fue la única alternativa que le permitió trabaja para su manutención y la crianza de su hija, largas jornadas como cocinera ,limpiadora y niñera en casa de señores interina.
 
Fueron años duros que sin un espíritu luchador y fuerte no podría haber superado.

AMB VEU DE DONA. "Dones del barri maltractades". Antònia Torrens.


UN RECORD PER A LES DONES DEL NOSTRE BARRI 
QUE EN TEMPS PASSAT FOREN MALTRACTADES PEL SEU MARIT.


En aquest escrit, vull retre homenatge a una persona del nostre barri que va patir durant tota la vida de casada, un maltracte continuat per part d'un marit que fora de casa era un model de persona: educat, atent, carinyós, servicial, però en quan arribava a casa, es convertia en un altre persona, insultant i maltractant a la seva dona i als seus fills. 
 
La seva perversió va arribar fins al punt, de prohibir-li anar a visitar al seus pares que vivien a Barcelona, ni tenir contacte amb ningú de la família ni cap veí. En canvi ell, que treballava en un lloc públic, sempre se'l veia fent broma amb les noies a la feina on el tenien molt ben considerat.

Algú pot pensar que potser ella s'ho mereixia perquè no actuava com
una bona esposa, però no és així, mai li va donar motius de queixa ni li va faltar al respecte en cap sentit. Ella venia d'una família que la va criar com una verdadera senyoreta, sabia tocar el piano, la guitarra, les castanyoles i quan era jove, havia tingut propostes per fer una pel-licula, era molt maca i molt culta.

Ell tenia dues feines i es guanyava molt be la vida, però a ella li donava tan pocs diners que no li arribava per cobrir les despeses de la família, doncs tenien 4 fills. Per mediació d'un familiar d'ell, va aconseguir que un taller de confecció li donés a ella feina per fer a casa i mentre ell estava assegut al sofà, ella cosia a màquina treballant pel taller.
 
Tantes coses podria explicar, però amb aquestes pinzellades crec que ja podreu comprovar la catadura d'aquest subjecte, que fora de casa, encara ara els que el coneixien el tenen com un gran senyor.

Quan ell va morir, els seus fills li van donar a ella en tot moment fins a la seva mort, tot l'amor que es mereixia .

Antònia Torrens

ACTUALITAT: "Què venen, què venen!". Pilar Guillén Ribas i Regina Granel.


QUE VENEN, QUE VENEN!...

La situació de les persones refugiades a Europa.



Aquesta cantarella de nens que utilitzàvem quan érem petits i hi havia alguna cosa que ens espantava o temíem sense tenir-ne massa coneixement, és la que s’està emprant desgraciadament a tota Europa amb motiu de l’ arribada dels ciutadans sirians. Perdó, m’equivoco, no són els ciutadans europeus sinó els seus governs, els que estan donant mostra d’una insensibilitat i egoisme sense mida davant del fenomen dels refugiats.

On queda la Convenció de 1951 sobre l’Estatut dels Refugiats que va impulsar la ONU i que la majoria dels països van signar?
Per què malgrat aquest Estatut encara vigent, l’ Unió Europea s’encaparra en retornar els refugiats que han arribat a les illes gregues amb molts perills, explotats per les màfies i amb risc de perdre la vida (aquest any, segons UNICEF, han mort 3.500 persones creuant el Mediterrani, de les quals 700 eren nens)? I on van a parar?
Dons si, els fan arribar de retorn al país gendarme d’Europa: Turkia, que a canvi del favor, rep una generosa quantitat de diners i privilegis pels seus habitants que es moguin per Europa. I qui ens garantitza que aquest país amb un governant, Erdogan, totalment autoritari per no dir dictador, respectarà els drets d’aquestes persones quan ja sabem que massacra els Kurds que viuen al seu país?
Els ciutadans no podem comprendre com Alemanya, que en un primer moment va tenir un paper acollidor molt lloable dels primers refugiats que van arribar a Europa, es deixa pressionar per altres paísos com Polònia, Hongria, o la República Txeca (tots propers a l’extrema dreta) contraris a la política de repartiment dels refugiats. Fins i tot el govern espanyol ha tingut una postura del tot poc clara en aquest assumpte. Es que no hi ha prous recursos a tota Europa per acollir a tota aquesta gent? Falta voluntat política.
Els espanyols hauríem de ser els primers en voler acollir aquestes persones. Hem oblidat els nostres conciutadans que van fugir en acabar la guerra civil a països com Mèxic, o Argentina, entre d’altres, que els van acollir?
Per sort, i per defugir de la desídia del govern espanyol, s’està creant una xarxa de municipis solidaris disposats a acollir i protegir aquestes persones que han passat per situacions tant dramàtiques.
Com podem actuar nosaltres com europeus per pressionar els nostres governants i millorar les condicions de vida de totes aquestes persones mentre no puguni tornar al seu país? A part de col·laborar econòmicament en la mida de les postres possibilitats amb organismes, associacions i ONG que els fan de suport, hem de fer-nos ressò i participar
en tots els actes que es convoquen per denunciar aquesta situació.

No oblidem que els refugiats no desitgen quedar-se a viure aquí, volen retornar a la seva terra on vivien dignament de la qual una guerra sense sentit impulsada per motius polítics i econòmics els va foragitar. Però això és una altra història molt llarga de contar.
Pilar Guillén Ribas



Les dones i els nens són doblement victimes d'aquesta tràgica i vergonyosa situació.
Dones violades i maltractades, nenes i nenes utilizats com esclaus laborals i sexuals i
cadàvers i cadàvers enterrats al Meditarrani.
Reaccionem enfront de tanta crueltat, informem-nos abanss d'alimentar l'odi i promoure la xenofòbia, diguem ! Prou! I sobretot siguem humans per davant de tot.
Regina Granel.
 
reinagranel@yahoo.es

FICCIÓ. "La Nit". Carme Vilanova.


La nit

Per Carme Vilanova.

No puc dormir. Avui he tingut un gran disgust i No puc dormir.

Les persones em deceben, tot sovint cada vegada que em passa, m'enfonso en la tristor. Cada cop se'm fa més difícil superar aquestes circumstàncies, serà que al anar fent anys em vaig tornant més confiada.  No sé  o potser és que ja no soc tant exigent amb els altres i els deixo cada vegada distàncies més curtes. O pot ser el contrari que voldria que fosin perfectes, que ho fesin tot be, que tot sempre fos bo I no és així.
 Jo potser em penso que tot ho faig bé, i no és veritat, és impossible, no hi ha ningú així.

Sent com soc per mi la vida és trista, sempre igual, posant esperances amb l'amistat i la confiança i perdent-les en el primer revolt, somniant trobar persones a las que pugui estimar, respectar i admirar i veient com els dies passen sense aconsaguir-ho, per això avui
No puc dormir.

M'agradaria tant de vegades amagar-me en un forat: Que no hi hagués ningú, ni bo, ni dolent, ningú, jo sola i quedar-me uns dies, per tornar a sortir amb força nenovada, amb ganes de viure plenament.

Però no pot ser i em toca  viure aquí amb lo bo i lo no tant bo, aguantant sol i pluja, dia i nit.

Vale, d'acord ho faré sense defallir, però avui, ara es fosc i,

No PUC DORMIR.

dilluns, 11 d’abril del 2016

TOC D'INICI 2016: CONCURS DE SANT JORDI AL PUNT OMNIA JIS-ARRELS

 TOC D'INICI 2016

BENVINGUTS I BENVINGUDES! Un any més, per primavera celebrem Sant Jordi al Punt Omnia JIS-ARRELS. Com? Amb el nostre Concurs, on podeu presentar les vostres obres en dos categories: Imatge i/o Paraula. Des del 2009, hi ha una condició prèvia per concursar: que totes les obres estiguin publicades a Internet, via Bloc o qualsevol espai de publicació fotogràfica o de vídeo... Si no disposeu d'espais de publicació propis a Internet, podeu publicar-ho directament al Bloc del Concurs. L'objectiu és aprendre a fer-ho i farcir dels nostres continguts la xarxa.
Les temàtiques del Concurs són dos:  Lliure i el Barri.

Un any més, la Francina Aymerich ens ha deixat dibuixat al cartell d'enguany, i li dedicarem una restrospectiva en aquesta ocasió dins el Vermut del dia 20 d'abril, agraïnt-li la seva creativitat durant tots aquests anys.

BASES DEL CONCURS

-Es podrà concursar amb dos categories: Juvenil i Adult.

-La temàtica és lliure i/o el Barri.

-Podeu presentar els treballs en els formats d’imatge i paraula: fotografia-il.lustració-composició gràfica-vídeo-presentació multimèdia-animació-poesia-relat-article periodístic-opinió… 

-Els treballs s'han d'entregar al Punt Òmnia JIS-ARRELS i estar publicats a Internet.

-Es farà una exposició on-line amb totes les obres presentades.

-Es farà un visionat i lectura pública de tots els treballs el dia 20 d'abril, tot compartint el Vermut de Sant Jordi.

...Recordeu que el Bloc del Sant Jordi Omnia a la Torrassa,  des del 2009 és un espai d’exposició permanent de les obres que veïns i veïnes del barri, amics i alumnes del nostre Punt, us animeu a presentar i compartir amb tothom. No us oblideu que el format Bloc permet també la interacció a través dels vostres comentaris