La
nit
Per
Carme Vilanova.
No
puc dormir. Avui he tingut un gran disgust i No puc dormir.
Les
persones em deceben, tot sovint cada vegada que em passa, m'enfonso en
la tristor. Cada cop se'm fa més difícil superar aquestes
circumstàncies, serà que al anar fent anys em vaig tornant més
confiada. No sé o potser és que ja no soc tant exigent amb els
altres i els deixo cada vegada distàncies més curtes. O pot ser el
contrari que voldria que fosin perfectes, que ho fesin tot be, que tot
sempre fos bo I no és així.
Jo potser em penso que tot ho faig bé, i no és veritat, és impossible, no hi ha ningú així.
Sent
com soc per mi la vida és trista, sempre igual, posant esperances amb
l'amistat i la confiança i perdent-les en el primer revolt, somniant
trobar persones a las que pugui estimar, respectar i admirar i
veient com els dies passen sense aconsaguir-ho, per això avui
No puc
dormir.
M'agradaria
tant de vegades amagar-me en un forat: Que no hi hagués ningú, ni bo,
ni dolent, ningú, jo sola i quedar-me uns dies, per tornar a sortir
amb força nenovada, amb ganes de viure plenament.
Però
no pot ser i em toca viure aquí amb lo bo i lo no tant bo,
aguantant sol i pluja, dia i nit.
Vale,
d'acord ho faré sense defallir, però avui, ara es fosc i,
No
PUC DORMIR.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada